Foc

Foc ardent
com els xiprers de Van Gogh,
com el fons del mar inabastable,
com un capoll abans d'obrir-se.

Amb l'aparença superficial
que no passa res,
i passa tot.

[seguint deomises i el "res més pur que la mar"]

Allisant mots

Un cel de núvols

sense  emboirar la ment

i un mar  allisat

on escampar-hi  els mots.

Navegant sentiments

allà  on tenen  espai.

Potser  l'amor, quan la mar  calma

o la tristesa quan s'arrissa.

A voltes  l'huracà  enrabiat,  si cal.

Navegant  sentiments

damunt de  versos  compartits.

Uns versos  que acompanyen.

Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II), de deomises

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}

[intentant seguir, de nou, la ràbia i la Carme Rosanas]

Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?

O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?

Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.

Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".


d.

Farem un bàlsam de melodies  tristes
i el llençarem  en una  ampolla  al mar
com un missatge  secret  i desesperat.
Inventarem un camí  ran d'onades
i enviarem senyals de consol i calidesa.

Res no omplirà els  buits  immensos,
però els cobrirem  de música  i de flors.

que l'aire els dugui...

laments que el vent escampa, i els mots que dibuixem
no són encara prou punyents per dir el sentiment
haurem de transmutar la sang en flors vermelles
com cavallers de justícia i perdó, si no volem enverinar-nos
i ser i viure sòrdidament, l’odi no és mai un bon ungüent
per guarir tan fondes ferides...

llançarem al vol petons, paraules de condol i companyia,
abraçarem els cors trencats, que ploren com nadons
desalletats ferotgement, sols, futurs tallats en uns segons
amb els nostres clams farem un bàlsam de melodies tristes
una cadena de consol, un núvols d’assossec,
l’aire companyó els durà planyívol escalfor de llunyanies...

(seguint l'Elfri i el dol compartit)

L'enemic

L'enemic de si mateix 
és enemic de tots aquells
contents de viure i veure cels oberts
cargolat entre boires negres és cec
cec als colors, cec a la vida i cec.
L'enemic també és sord ,sord als plors
sord als batecs del cor, sord i sòrdid.
També és mut , mut de paraules d'amor
mut de pensaments , i ha mudat la vida
per la mort ....criminal caçador implacable
animal més animal que els animals
sense ànima les bales han segat cors
així li caiguin al damunt les sangs vesades!

La revelació

De sobte va fer-se la nit.
La nit de sang vessada.
Luxúria o litúrgia, té igual.

La nit de sol luxós i negre.
La nit clara de cel cobert.
I vàrem sentir-nos cérvols.

I vàrem copsar la xiulada gris.
I la por del seu verí de plom.
Els frecs sords dels cossos caiguts.

De sobte va caure'ns l'esglai.
I els camins creuats de la mort.
El pànic de les revelacions:

la illa era un escorxador
els carrers una desolació
i l'home ros un botxí redemptor.


(en homenatge als assassinats)

Ínfules de la demència (o Anticurrículum)

{Imatge: Els ulls de la demència, A. B. B.}

[intentant aconseguir paraules i seguir la zel, la fanal blau, l'Helena Bonals (i manllevant un tros de títol), la Carme Rosanas i l'Anton]


No clamis al cel, que no hi ha Déu que escolti
Les ínfules de la demència que creixen dins teu
(Amb prou feines sent les súpliques d'aquell qui creu
Que, després de la mort, podrà contemplar el seu rostre).

No disparis l'arma carregada de munició ni apuntis
Contra els teus semblants per molt d'odi que s'acumuli
Dins del teu pit, o no entenguin les idees que et mouen.

No facis servir l'illa com a metàfora de l'isolament,
Ni com a terreny per a l'erma desolació: no guanyaràs
Ni el Cel ni l'Infern; només sembraràs el dolor i el pànic
Al fons de la mirada de l'infant, en la pell de la innocència.

No escupis al pare, no deshonris el ventre matern.
I viuràs amb la tranquil·litat i l'amor d'una persona
Lliure i civilitzada, lluny de creences absurdes, devotes.


d.

DEMÀ SERÀ LLUNY... roda poètica juliol 2011

24 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

17.- Demà serà lluny el proper d’ara.

Tot va escolant-se ràpid o lent...

Nostra barca haurà de navegar

encara que tingui riells d’aigua

no tingui fe ni esperança...

Però...

on posa son Amor si ja no hi és ?

refugi

voraç la pena
menja ànimes ara solitàries
càlid l’alè de qui es sent salvat
utòpic sentiment

erràtic, el mal no tria
algú explicarà sense saber res
dogmàtic xerrarà
els mals socials

refugi cert només
l’amor sense fronteres
incondicional i sotmès
a l’únic judici
del mot estimar

(seguint Carme, i la pena)

Paradís perdut

Paradís  perdut,
trepitjada  bellesa,
il·lusions  esventrades.

Cada  onada
que toca  la teva platja
escampa la pena
enllà del món.
Sanglots  de fúria impotent
a  cada  remor de l'aigua.

Currículum

Primer va ser l'abstracció,
la solitud, el ser inadaptada.
Després, el sol va entrar a la teva vida.
El sol de la bellesa absoluta,
el sol de la caverna de Plató.
Vas voler ser la lluna
per reflectir-ne la llum,
i un cop ja no hi era.
Encara ets inadaptada,
i continues preferint
la bellesa a la utilitat.

[seguint la vostra bellesa]

La sang freda

La sang freda

esventrant il·lusions,

no és humana.

(seguint la zel i sense imatges)

pels nois i noies d'Utoya i les víctimes d'Oslo

assassí

la sang innocent, altre cop vessada
en nom d’un déu que no és
un depredador de vides i somnis
ferits de mort , per un no res
bogeria d’un home que no ho és

malmès el món pels de la seva nissaga
perdut en el temps el record
dels inicis d’instints tan sagnants,
que s’enfonsi en el pou més fosc
que no s’acabi per ell el dolor
que agonitzi en la por
de no ser acollit per cap déu
que patint no li arribi la mort

(seguint només la ràbia)

Pólvora, de deomises

[intentant seguir en Barbollaire i els seus besos a la plaça de Sant Felip Neri]


Rastres de pólvora i projectils
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.

I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.


d.

Paisatge

(seguint-vos a tots i cada un de vosaltres...)

Retrobar-nos el desig

entapissat

per qualsevol raig sol.

Estrènyer amb força la pell

i entrar en el teus ulls.

No hi haurà més paisatge

que els colors

de la besada.

Música: One Real Flower, Steve Hackett / Disc: Metamorpheus

Sàpigues..., de deomises

[intentant seguir l'Anton]


Sàpigues que l'obstacle i el límit
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.

Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.


d.

TRENCA L'OBSTACLE... del anton

23 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

16 .- Trenca l’obstacle

de distància i temps,

Retorna la passa,

 camí de concert.

-Abandona el neguit,

marxa del infern -

Voluntat no et falti...

ton cor batega,

encara hi ets.

( seguint ... )

No tanquis...( seguint la Tanka de la Carme)

No tanquis la porta al desig
l'ànima t'anima a saltar la tanca
vers els camins lliures
amb versos d'abraçada.

Tanka

Seguint  camins
oblidats  en el temps
puc  retrobar-te.
I amb tu el que necessito,
viure el desig  i l'ànima.