Rèplica (Híspalis XXX)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?


d.

Ressò

Amb  el ressó  d'unes branques  nues

farem un niu  que ens  aixoplugui.

Ens  durà  amb  ell,  el fluir del temps,

i  serem cant,  i somriure  i silenci.

Ens retrobarem  de nou.

Des del meu racó

Des del meu racó,
a peu de cinglera,
a l'empara de la solitud
amb el ressò de les branques nues,
reinvento cants
que et facin companyia
i desin les angúnies pels camins
-al  llot rogenc-
i l'eco t'acosti,
com un regal, 
el cant d'una merla.

(seguint la zel)

eco

A l’empara de la paret llisa,
en un abric de roca, a recer del vent
arriba l’eco de la teva veu trista,
un plany de solitud...

La muntanya em retorna
la teva veu, un ronc fosc, poruc
i endevino llàgrimes mudes
que recullo i deso al sarró de les angúnies...

Hauré d’inventar un cant que t’agomboli
que escampi un so de companyia
i des del meu racó, a recer del vent,
es propagui a tot arreu, que torni la veu
perduda

.

(seguint Montse)

INVENTAR-SE JOCS

A l'hora de berenar,
la teva imatge i só
resten apagats.
Mirant la pantalla fosca,
cau una llàgrima 
dins la tassa de xocolate desfeta.
M'invento un joc de somni,
que retorni color i  veu
propagant-se per tot arreu.

ELS JOCS D'INFANTS... roda poètica febrer 11- foto montse subirats.

   foto montse subirats  

 seguint els jocs... 

24 – 2 – 11

Els jocs d’infant fan com de jutge i acusat

pel dia del seu demà.

Valors que es contraposen

i creen la consciència futura.

Creixerà sa petitesa...

Omplirà el got i haurà de jutjar – se...?

Clar que necessitarà un jutge,

la seva consciència

que no l’abandona a sol i ombra.

L’ hipocresia la anorrea,

però ella surt immensa

com fibló de vespa,

com ocell matiner

a volar, a ensenyar-se

atordint el nostre menyspreu.

Volem apaivagar-la ?

Sincerem-nos....

Ella no menteix mai.

Infància i estultícia (Híspalis XXVIII)

[intentant seguir l'Elfreelang]

Que n'és de trist l'infant callat i quiet,
Sense imatges per somriure ni acudits
Per explicar a l'esbarjo, sense nits
De son lleu, delerós per llevar-se al matí
I trobar a la pantalla el personatge
Animat que l'ajuda a esmorzar i a badar
La boca i a sortir amb el temps enganxat al cul!

Que n'és de trist l'infant que no és inquiet
Acompanyat de l'enuig momentani de la mare,
Que el pentina i l'amanyaga i sap que encara
Pot permetre-li uns minuts més i gaudir
De les rialles i d'aquell esguard, paratge
On s'hi veu reflectida, aquella nena que fa
Anys també gaudia de jocs d'infant, estult!


d.

Escletxes obertes

Escolteu estultes nans la veu i el so
senyal repetida per repetidors eterns
les escletxes obertes treuen píxels
ens transporten les ones indignades
els nins volen veure super3!

S'obren escletxes

(Seguint Deo, Anton i Maijo)

S'obren escletxes,

i els nostres mots

esborraran fronteres,

revifaran als cims

repetidors i antenes.

S'obren escletxes,

i els nostres mots

seran gresols

o lava incandescent,

seran somnis al vol.

Seran conreu de blat,

seran l'aigua clara

dels pobles castigats

pel poder brutal

que arna llibertats.

S'obren escletxes,

i els nostres mots,

seran conreu de blat,

seran l'aigua clara.

Vivència (Híspalis XXVII)

[intentant seguir l'Anton, de nou]

S'obren escletxes
Pel camí que travessa
Les nostres vides,
Llambordes que amunteguen
El pes feixuc dels segles.

Vivim i la vivència
És el que en la sang resta.


d.

FAREM CAMÍ... roda poètica febrer 11

23 – 2 – 11

Farem camí

amb la presa de les hores cautes.

quan el sol sua de valent...

Farem camí

per endorrials poc trepitjats

buscant noves converses.

i no ens aturarà pas mai

calor ni fred

per que portem la parla,

la lliçó apresa dels avis,

el compromís cruent de seguir

superant pals a les rodes.

Un jorn tots obrirem l’escletxa

i mirarem horitzó de triomf.

Un nou palpitar

(Seguint Fons d'armari, Isabel, deomises, Carme, Fanal Blau...)



Fent i desfent camí
mudarem de pell
pels vessants de la veu.
Del so canviant de les paraules
en fem corrent de foc.
A hores d’ara, els nostres mots,
ja palpiten com noves estrelles.

SOMRIURES

 Enmig d'aquesta sotragada
serem navegants de somriures,
que ens faran valents.

Fent i desfent camí,
trencant pors i angoixes,
aprendrem a viure.

Farem rodolar els mots

(Seguint Deo i Carme)

Farem rodolar els mots

pels vessants de la veu,

lliscant al vidre glaçat

quan la vida és suau via lleu

i per les pedreres més abruptes.

Enmig de l'abandó,

essent orfes,

fantasmes, esperits o morts

farem rodolar els mots.

I si bufen vents de tempesta

o la mar ens escup contra els penya-segats,

inflarem els air-bags

amb estrofes i poemes;

serem boies llampants,

serem serenor que sura,

serem àgils i dúctils,

serem navegants a cavall dels mots.

Diàspora (Híspalis XXVI)

[intentant seguir la Carme Rosanas]

He sabut, enmig de l'abandó,
Que la vida és goluda
Com la boca més muda
Que busca mots en la foscor,

I callo perquè só
La innocència perduda
En la pell que exsuda
Sang i llàgrimes i dolor.

Caminant i laberint,
Seré serè mur cap al xiprer
I la nafra de la mort,

Fins i tot record
O allò que mai no tindré
Oblidat massa sovint.


d.

Esdevinc mur

Incorporant   Espriu  (els  versos entre  cometes)   i    seguint La  fanalet

"Presoner dels meus morts i del meu nom,
esdevinc mur, jo caminat per mi."
Que  no ens  aturin les  passes,
ni cap obstacle ens sigui massa  alt.
Farem rodolar  els mots
per  caminar  la vida.
Deixarem petja  amb  el bes
per  caminar l'amor

Que no ens aturi el camí

Que no ens aturi el camí,
ni les passes,
ni els anells dels anys que anem afegint,
i confegint,
ni els i les amants
d'aquest rodolar poètic.
La poesia a la vida.
El camí, caminejant.

(seguint en josepmanel, l'estimat Machado, l'Espriu i tots els amants de la poesia)

Caminant

seguint en Josep Manel
Caminant no hi ha camins
sinó el fet de caminar
plegats o trobant-nos
tot caminant fem camí
i mirant enrere potser
veurem de lluny un passat
que ja no hi és ...

A Machado, humilment...

Caminaire,

no hi ha camí.

I no m’importa

acurtar les meues passes

per caminar a la teua vora,

si això implica que mai

no ens hem d’aturar.

Mel·líflua ànima (Híspalis XXV)

[intentant seguir l'Anton i les seves guspires]

Alegria per la flama
Que crema i reneix
El desig que reclama
La carn que el peix,

La carn blanca del cos
Que es referma a l'ànima
I deixa sense repòs
El foc, la llengua exànime.

Parla, galerna i cofurna,
Amb mots, amb boca dolça,
Perquè m'empari en l'urna
Dels teus besos de pa.

Parla'm i seré suau molsa
En el camí cap al demà.


d.