Amarga...

Amarga ets amb mi,

potser perquè saps

que no m’agrada el sucre,

però creia en la teva dolçor...

Però no, amarga.

Amarga com el fel.

Però gràcies, m’has ensenyat

tot el que havia d’aprendre,

però he seguit la

meva intuïció, digues-li

intuïció masculina.

Amarga. T’estimo!

onatge

Música

[segueixo la Carme...]

Música que muda i emmudeix,
Excel·leix l'instant
De créixer més enllà
De la derrota. Sona

I ressona amb infinit
Tornaveu que gaudeix
De llibertat en la presó
Del cos que em pertany.

Escolto i m'escolo pel pou
De la companyia de mi mateix
I m'escudo en els mots.

Música que emmudeix i muda
El món que he inventat
Després de la llum perduda.


d.

Amb  al solitud  compartida de  deo  i  el foc  i el vol d'onatge

Solitud  que compartim,
amb  la flor  que es marceix,

amb la font que  ja no raja

amb la música  callada

amb esguards  tranlúcids

amb  silencis  ferèstecs,

compartim  ...

i  volem ser  foc  i volar

tu el caliu,  jo el vent .

Làpida...

Gèlida...

Làpida, que tapes

però no abrigues...

No em deixes veure

ni la lluna ni el sol...

Ets pesada i freda,

però mai no em taparàs,

vull ser foc i volar

amb el vent...

El meu poema

no el vull al teu cos,

làpida, no m’has

acompanyat en vida,

no et vull en el record.

onatge

Constància

[Continuant lolita lagarto]

Neix un nou món.
El sento bategar
Dins meu, parla
Amb mots clars.

I en mi es perd,
S'escola per la sang
Com la inundació
Que m'ofereix el demà.

Sol, però en plenitud,
No em canso del camí
Que constantment s'allarga:

Bec l'aigua que el temps
M'ofereix, l'únic que prenc
Contra la rancúnia amarga.


d.

Gèlida làpida

Solitud -gèlida làpida
Que asfixia la vida
Quan intento gaudir-la
Amb la màxima alegria;

Pútrida fruita que agosteja
El paladar i l'estómac
I exhaureix les ganes
D'esperar el nou dia;

Tètrica ombra que s'eixampla
Pels camps assolellats
On creix el meu cos d'espiga;

Funesta gota de metzina
Que aclapara els jorns per venir
I els martiritza- que compartim.


d.

Sense secrets.

Perímetres deomisssians.

Companya, tu que em coneixes...

Compartim solitud i caliu.

Compartim poema i metàfora.

Compartim el vent i la brisa.

Compartim tot el que tenim

que no és res, però és

tot el que som...

Venim d’un antic renec,

som flama al foc de viure...

Som somni d’ulls oberts

i carícia i desig sense secrets...

onatge

Rònega clemència

L'enclusa del silenci és això:
Un ressò que res no atura,
Una vida futura que no vindrà
I estella la mà que empunya el martell.

Sóc vell, rònega clemència perduda
En la muda drecera cap al no-res.
Sortiré il·lès de la batalla
Si la dalla acaba amb tot en començar?


d.

veu de silenci

Amb veu de silenci
retruny la paraula muda
no et parlo
i em sents
neix un nou món

A l'enclusa del silenci...

Les síl·labes deomissianes.

Per sempre?

No sé si és un temps

o una condemna...

Per camins i dreceres

per mars i muntanyes...

Però sempre estàs

lluny o absent

del meu viatge...

Martelleges el meu

cor a l’enclusa del silenc i...

onatge

Perímetres

Tal vegada no tindrem temps per refer-nos
De les pèrdues al llarg de la vida,
O, qui sap?, potser ens sobrin hores
Per recuperar-les abans de cloure els ulls.

Som el perímetre del camí recorregut
I la defallença ens clavarà les urpes
Abans que arribem a la meta assignada.
Ho sabem. Però no ha d'existir la derrota.

No encara. Mentre l'oxigen ens sustenti,
Respirarem. També l'ombra, la fidel companya.


d.