D'un desconsol tan profund,
provà i provà de sortir-ne,
buscant claror i calidesa...
El desconhort se li arrapava
com si una serp li estrenyés l'ànima.
Mirà al voltant: hi ha terra i cel i mar i rius.
Mirà endins: encara queda l'amor malmès.
Fluí l'amor amb la mirada
i es consolà un xic el seu cor,
més, ai! ella no es retrobava,
calia renéixer, com un foc nou.
Si es pot consolar un xic, segur que renaixerà.
ResponEliminaBonic poema, nina.
Aferradetes
Gràcies, lluneta, segur que sí...
Eliminabon poema !!!! esperem que reneixi com un foc nou
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree!!!
EliminaSegur que la claror i la calidesa de l'amor, la trauran d'aquest desconsol...
ResponEliminaEsperem-ho!
EliminaAixò, ja passa, a vegades no en tenim prou amb la lleu llumeta, hi ha desconsols molt profunds.
ResponEliminaBon dia, Carme
A vegades es remunten, però ja no som els mateixos... cal renéixer i tornar a ser.
EliminaM'agrada l'expressió "fluí l'amor amb la mirada"
ResponEliminaCom un riu quan troba el seu llit ideal.
Sí, volia dir que va fluir la mirada de fora amb la mirada de dins (l'amor) d'una manera nova... però ni això va ser suficient.
EliminaEl Renaixement es va carregar la bellesa del gòtic.
ResponEliminaT'entenc molt bé el comentari Helena, però saps que és el primer que he pensat? Quina llàstima!!! El gòtic m'agrada molt més que el Renaixement. I seria ben bé una metàfora del meu poema. Sorgirà alguna cosa nova, però m'agradarà més? Ara no m'ho sembla...
Elimina