divendres, 1 de gener del 2016

Va demanar-li ella al seu Amat























Va demanar-li ella al seu Amat
si encara duia alguna cosa seva a dins,
després de tant temps de llunyania i silencis
Respongué l'Amat, recordant uns mots antics:
pot desaparèixer la paraula o el desig
però que s'acabi l'amor, mai no hauria de ser.

15 comentaris:

  1. Estimar sense rastres? Dolorós, però possible, i necessari per a ser humans.

    Genial, Carme. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Si l'amor és profund i autèntic, mai no s'acaba, crec jo, encara que sigui dolorós perdre els rastres. Els tornem a trobar amb esperança, potser al mo ent mes inesperat.

    ResponElimina
  3. No, no s'acaba mai, "l'amor que mai no minva, que mai no mor", deia un poeta que no recordo.
    M'agrada molt aquest poema basat en Llull!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, jo també crec en l,amor que mai no minva, que mai no mor...

      Elimina
  4. L'amor no mor, però d'ell es mor... Com me'l vull creure el teu poema, Carme; és tan bonic...!

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. L'amor és com l'energia mai s'acaba, es transforma en una altra mena d'amor...

    ResponElimina
  7. El teu poema fa un bon començament de l'any Llull dels blocaires.
    No és fàcil entendre Llull.
    Que duri l'amor. Que no s'acabi mai.

    ResponElimina
  8. No hauria de ser, no. L'amor, potser amagat o fins i tot enterrat, de tant en tant fa pessigolles al cor.
    Ai, l'amor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'amor fa pessigolles al cor en tot moment, fins i tot quan el pensem absent...

      Elimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons