Va demanar-li ella al seu Amat
si encara duia alguna cosa seva a dins,
després de tant temps de llunyania i silencis
Respongué l'Amat, recordant uns mots antics:
pot desaparèixer la paraula o el desig
però que s'acabi l'amor, mai no hauria de ser.
divendres, 1 de gener del 2016
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Estimar sense rastres? Dolorós, però possible, i necessari per a ser humans.
ResponEliminaGenial, Carme. Gràcies.
Si l'amor és profund i autèntic, mai no s'acaba, crec jo, encara que sigui dolorós perdre els rastres. Els tornem a trobar amb esperança, potser al mo ent mes inesperat.
ResponEliminaNo, no s'acaba mai, "l'amor que mai no minva, que mai no mor", deia un poeta que no recordo.
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema basat en Llull!
Gràcies, Helena, jo també crec en l,amor que mai no minva, que mai no mor...
EliminaIntens i viu.
ResponEliminaGràcies, Montse!
EliminaL'amor no mor, però d'ell es mor... Com me'l vull creure el teu poema, Carme; és tan bonic...!
ResponEliminaJo també me'l vull creure, Montse!!!
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'amor és com l'energia mai s'acaba, es transforma en una altra mena d'amor...
ResponEliminaAixí és o així hauria de ser, M Roser!
EliminaEl teu poema fa un bon començament de l'any Llull dels blocaires.
ResponEliminaNo és fàcil entendre Llull.
Que duri l'amor. Que no s'acabi mai.
Que duri, sempre...
EliminaNo hauria de ser, no. L'amor, potser amagat o fins i tot enterrat, de tant en tant fa pessigolles al cor.
ResponEliminaAi, l'amor!
L'amor fa pessigolles al cor en tot moment, fins i tot quan el pensem absent...
Elimina