Sóc jo, encara?
Et reprenc la pregunta
Em semblo una altra.
Diversos rostres
són el mateix amor.
Les mans ben plenes.
Miro la flama
i el meu cor també crema.
Viu i aixopluga.
...........................................Carme
Sóm una persona cambiant a cada moment de la vida. El que importa és seguir sent.
ResponEliminaSempre diferents i sempre els mateixos... gràcies Imma!
EliminaDarrera estrofa preciosa.
ResponEliminaMoltes gràcies, Noves Flors!
EliminaJa pot ploure a fora, mentre tingui el teu caliu. Ja es pot enfosquir el cel, que la tinc la teva llum.
ResponEliminaQuines coses més boniques que dius, Xavier! et diria gràcies, però em sembla poc...
Eliminaquan mires el mirall, pots no reconèixer allò que veus...
ResponEliminaperò segueixes estant, i oferint aixopluc !!
vols cosa més bonica ??
És cert que a vegades no em reconec... em miro poc.
EliminaPerò de ser-hi, hi sóc, no hi ha cap dubte... Gràcies baba!
La Joana deia:
ResponElimina..."No sé quin nom donar-me.
Jo? Joana?
Què és una Joana? Voleu dir-m' ho?"...
Gràcies per les teves lliçons d'humilitat que ens vas deixar!
En canvi sí que sabem que és un Roser... ;)
EliminaHola Carme, és el foc que transforma i canvia el seu voltant, a vegades arrasa, altres renova, també il·lumina i escalfa, però sense foc dintre no podries fer tot el què fas. Gràcies per obrir aquesta drecera.
ResponEliminaHo descrius molt bé, Mª Antònia... el foc fa de les seves, però se'ns fa necessari. Gràcies!
EliminaCanviem sí i costa veure't al mirall. Potser perquè frueixes essent al mig d'aquestes flames vives i compartides.
ResponEliminaFrueixo, aquí al mig, entre la Joana i vosaltres, sí, Teresa, gràcies!
Elimina