Abans que s’acabi aquest
desembre, et descobreixo
entre les puntes dels dits,
com una utopia que emergeix
d’harmonioses esferes.
El làdanum dels teus versos
s’estén al lleuger full de paper
rugós en què et recordo,
i sona la música en contemplar-te,
on no hi ha més que silenci.
els poemes sempre seran eterns... !!!
ResponEliminaMalgrat l'efímer en què neixen...
EliminaUna música silenciosa o un paper en blanc... un bon punt de partida.
ResponEliminaPer a mi, són sinònims, Xavier.
EliminaEsprem el silenci... Fes-lo neguitejar... el silenci també pensa quan calla i sap que pot fer bé i mal amb sa guspira de gel continuada... i al parlar-te la fulla rugosa serà còmplice amb les lletres que arruga... El silenci parla sense veu ni escrit..anton.
ResponEliminaI quan parlar amb els records, el pensament viatja lluny, Anton.
EliminaEscolto la teva música, on no hi ha més que silenci...
ResponEliminaEm fas sentir molt acompanyada, en tots i cada un dels arpegis. Gràcies!
EliminaQuant de sentiment hi ha en aquesta contemplació, que fins sentim música on hi ha silenci...
ResponEliminaEl meu pare, quan es capficava a ensenyar-me solfeig em va fer veure l'important que eren el silencis en la música. No va aconseguir que aprengués a llegir música, però sí que se'm va quedar la lliçó dels silencis. Penso que és una deles millors cosesw que he aprés.
EliminaBonic poema on les paraules els sons i els silencis s'acompasen.
ResponEliminaM'alegra que t'agradi, Imma. Gràcies!
Elimina