Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop.
Aturat un moment i pren consciència,
que tu, i el que t’envolta sou un TOT.
I gaudeix de la natura,
de l’aire,el sol i
el mar,
dels amics, de la família,
dels petits, també dels grans.
De la pluja i de la nit,
de la lluna, del
silenci i del brogit,
de l’amor, de l’alegria,
de la pau i la tristesa....
I amarat d’aquesta fressa,
del teu camí, que és tant sols UN.
Sigues conscient, que no hi ha volta enrere,
i tot allò que et perdis, ho hauràs
perdut.
Aixó es el que tindrien que fer, aturarn-se i pendra conciència del que fen ,que moltes vegades ni ens donem compte.
ResponEliminaOh si, M. Roser, hi han tantes coses boniques que passen desaparcebudes.
ResponEliminaRespiro fons, mentres llegeixo aquest Poema, es tant bonic i relaxant.
Ara m´en vaig a dormir amb aquesta sensació de Pau.
Dolços sons, Montserrat
Realment gaudir de la vida és el què hauríem de fer, és un regal...Bonic poema.
ResponEliminaMontserrat, el poema no és meu ( ja m'agradaria), és de l'Ana del blog "Nits i somriures., per a ella doncs aquest comentarí tan positiu, segur que li agradarà...
Petonets a les dues.
De la consciència a la inconsciència ;-)
ResponEliminaI a viure, un luxe i un plaer.
ResponEliminaBonic poema.
Saber-ho fer és tota una saviesa... Anna, un poema preciós!!!
ResponElimina