dimecres, 21 de novembre del 2012

Quimera

Germán Díaz: Ausència
 
 
 
Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.
 
 
Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


4 comentaris:

  1. Agenollat
    amb les mans a terra somnio.
    No em puja el baf
    de la rerra mullada...
    Tot és sec, fins l'arbre
    que va creixer
    quan la quimera era del·lera,
    quan l'il·lusió rondava el desig...
    Va ploure en el cor
    i la llàgrima, sal de mar,
    va escorres per la galta
    per que l'arbre queia
    empés per la fùria del vent.
    La quimera,
    aleshores quera
    no m'aixeca les mans reseques
    ni cull el caliu del sol
    que vol eixugar la llàgrima,
    ni l'arbre rebrota
    en el terral assaonat pel plor.
    Quimera...
    per què em deixes sol ?
    ...............Anton.

    ResponElimina
  2. Allò que no fem per una realitat, de vegades ho faríem per una quimera...

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons