dissabte, 24 de novembre del 2012

La nostra realitat

(seguint a Carme)



El teu amor ja descansa
els teus dits ja no toquen la melodia,
so i cant units a la distància.
Com quan érem joves,
com quan ens estimàvem.
Ara resta mut el violí
les flors s’han assecat,
el goig i l’alegria
d’una,  s’han apagat.
La música que tu posaves
a les belles paraules d’amor
resta  oblidada.
Han passat els dies,
els mesos i els anys…
ni tu ets el que eres
ni jo la d’abans.
En el racó de l’armari
queda el violí vell
sol i abandonat,
provant la certesa
de la  nostra realitat.


3 comentaris:

  1. Amb el pas dels anys es poden acabar les belles paraules, però la música dels sentiments no ha de sortir necessàriament desafinada...potser ha baixat alguna octava!

    ResponElimina
  2. T'he seguit donant-li un tomb a la música.
    :)

    ResponElimina
  3. Mai res no és com abans, perquè la vida és canvi permanent...

    Un poema nostàlgic i molt bonic.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons