dijous, 7 de juliol del 2011

quatre cares




“Quatre cares té la lluna...”
Em retorna a la memòria la cançó d’infantesa
senzillesa que explica el misteri de l’astre
“dues com grills de llimona...”
Em sé massa plena d’un regust àcid
rosec intern record de buidor
“una que ningú no ha vist...”
Veig la cara estimada en cada forat
d’aquest penjoll petri que guarneix el cel
“i una de cara rodona...”
Plenitud prenyada de somnis
curulls de dolcesa i esperança propera,
desig d’amor






(seguin l'Antón i els anteriors llunàtics)


(foto google)

5 comentaris:

  1. Ai, Zel, també hi han llunàtics que canvien de cara quan els convé... Per que quan et sento prop em satisfà, se me'n en va l'angoixa? potser en nostra balança hi teniem diamants que la lluna ens va robar i ara els estels com trocets de mirall trancat i la dama lluna venen i ens el reflexen... Que seria la vida sense l'imaginació i perdre'ns amb ella... ? Sort en tinc de vegades d'aquestes trenets que un dia van aterrar en el meu magi i continuen circul·lant... Fins d'aqui una estona que ens retrobem. Somriu, noia, somriu... Si, SOM RIU que no para... Quan arribarà al mar? És lluny, encara ? Una abraçada és com si tinguessim un escapulari al coll que ens protegeix, pranctica-ho. Anton.

    ResponElimina
  2. He intentat seguir els teus rostres, les cares, les quatre, de la lluna teva ;)

    d.

    ResponElimina
  3. la lluna, aquella bruixa que ens vigila els sommis

    ResponElimina
  4. Avui segueixo el vostre fil de magnífics llunàtics!

    ResponElimina
  5. La lluna, la pruna
    vestida de dol
    sa mare la crida
    i son pare no vol.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons