dimecres, 24 de febrer de 2016

No ho sé






Avesats els ulls a la foscor,
la veu al silenci.
M'espanta retrobar la llum,
i em fugen les paraules.
No sé si podrà alçar-se de nou el cos,
si respondrà l'ànima.
Perduda la destresa,
el mirall em retorna una imatge grotesca.
No sé si fa més mal reconèixer-me
o reconèixer la teva absència.

5 comentaris:

  1. Ben tornada a les Itineràncies, Mònica!

    De moment les paraules no t'han fugit i has construit uns versos molt bells, encara que siguin dolorosos.

    Una abraçada immensa...

    ResponElimina
  2. Les absències sempre fan mal...És fàcil acostumar-se a la llum i les paraules!

    ResponElimina
  3. Les absències, compartides fan de més bon acompanyar

    ResponElimina
  4. La veu al silenci, Mònica.
    És excel·lència poètica!

    ResponElimina
  5. No veig fugida més bella,
    que la dels mots
    que em venen
    de vostra boca
    a descansar en la pròpia oïda.

    No veig fugida més bella,
    que la del llum del vespre
    que vostra figura difumina
    i em guarda
    com somni la teranyina.

    No veig fugida més bella,
    que del mirall
    retorn de la vostra vista
    i en silenci
    reposar en la mirada
    de qui vos estima.

    No veig fugida més bella,
    que en perdre vostre amor,
    senyora,
    vestir en dolços mots
    la nuesa
    de la vostra absència.

    No veig fugida més bella,
    senyora,
    que la vostra fugida,
    amor silent
    que es clou
    com ulls en la foscor.

    No veig amor,
    fugida més bella...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons