dimarts, 29 d’octubre de 2013

A contracorrent

Souvenir [CDIX]


Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
Sec en silenci
per dibuixar els buits
on s'atura l'absència
del teu cos.

On les paraules em tremolen
a les puntes d'uns dits
amarats, encara, del color
dels teus mugrons.

Cansat de tants versos assenyats
que saben parlar de conflictes
i injustícies,
jo, banalment,
vull ajuntar paraules
que encara em puguin apropar a tu.

Al teu bes.
A la teva pell.
A la teva abraçada.

2 comentaris:

  1. Sense permís ni apuntar-me enlloc m'he afegit. Segurament trenco el ritme, la línia.
    Vaig arribar "tard" a la porta. Però entre aquella i aquesta, m'ha sortit això a raig.
    Si creus que millor fora, sense compliments.

    Petonets dolços

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barbo, les paraules que apropen mai no poden ser banals. I potser aquesta és la crítica més "terrible" que faria del teu poema, per altra banda, preciós, com sempre, en el més pur estil Barbo de tendresa i amor.

      Gràcies per ser-hi, sempre ets benvingut aquí, a casa teva. Ja ho saps.

      Una abraçada.

      Elimina

Google analytics

Llicència Creative Commons