diumenge, 5 de febrer de 2012

CANTS
(seguint Pakiba)


Sola, asseguda a la platja,
miro les ones dansar
i escolto cants de sirenes,
que es capbussen en la mar.

Els mariners pleguen veles,
el cant els ha enamorat.

M. Roser Algué Vendrells

ONADA

Seguim Dionises....


Les ones cansades ja,
reposen damunt la sorra.
Els pescadors, a les barques,
canten cançons marineres,
tiren les xarxes al mar
volen fer una bona pesca. 

Memòria (III)(de deomises)

[Intentant seguir la Marta]


Com còdols en la platja ampla del món, perdura
La memòria, malgrat l'onatge,
En la meva ment, aquest viatge
Llarg i costerut que és la vida, que tot ho escura.

I l'escuma dels dies devora alegries, rutina i plors,
Fins i tot la minestra més dura.
Sabrem servar-la demà, tot i que ens mudi el cos?


d.

dolç oblit


(Intentant seguir a novesflors)

Còdols que l’aigua arraconarà per sempre

com el pensament que m’ estreny el cap

i arribarà el dolç oblit,

que a la llum d’un nou dia

em farà despertar de nou.


Còdols en l'aire



Seda esgarrada
els mots esdevingueren.
La pedra sura?
Trepitjant camins rúfols
he vist còdols en l'aire.

Seda

[seguint Deomises ]

Seda de rulls,
de pells que llisquen senceres
com mapes de setí sense dreceres,
pels camins de vida i de sal viva.
Jo et veia viva
i hi vivia, dins teu,
el cos mor i la memòria perdura.
La pedra que sura.

Nostàlgia (III)(de deomises)

[Intentant seguir l'Anton]


El núvol traça
Blancs camins insondables
Amb fil de seda.
Només tinc l'esperança
Que sàpiguen guiar-te

Cap al retorn de joia,
La fi de la tristesa.



d.

RERE EL TRAÇ...


Seguint l'Efri...
....
Rere el traç de ta última peuada
percebo teu alè, teva mirada,
ta presència difuminada...
On ets? on ets? On ets ?...
Em veus i em contemples
callant el teu secret... ?
Jo imploro canti ta veu clara,
que ajoqui en mi com ocell,
però, ni el ventijol l’apropa
ni la tempesta feliç flueix...
Amagada darrere nuvolada
et tapes...? Escasseja teva llum
i no puc caminar per l’aigua
del riu del desig que em du a tu.
Ha desaparegut silent, callada,
la rialla que em conduïa ...
i...,ara, la tristesa em mira als ulls.

Traçant un traç

Traçant un traç amb petjades amigues
damunt la neu gelada de l'oblit.
Pintem traços profunds amb solcs tendres
i cada solc aboquem llavors de memòria.
Reomplim l'oblit amb imatges i sons
refem del tot l'esvoranc i fem créixer
Altre cop la vida traçada a forca d'esforç
altre cop el record esborrant la tristesa.

Traç i lletra


(seguint a zel i a fanal blau)

L'oblid profund,
la foscor extrema,
el buit constant,
el gust de metall i sal.

Quan el gust, el buit
i la foscor i l'oblit
em signin els sentits,
quan siguin eix al cervell,
vull lliscar i ser veu
a l'hàlit del poema,
vull ser traç i lletra,
vull ser mot de vespre,
color tot definit,
salabror encesa,
llum d'estel a la nit,
alè especiat de poeta.

I al matí, paisatge
amb polsim d'amor i terra.

Es despertà, però,
a punta de dia,
i encara hi trobà
un paisatge.

la cara fosca

“Així amanyagaré el teu cos...”
li deia, i s’acostava, i el pressentia
només que no hi havia als seus ulls
allò que la boca deia
ni a les mans allò que prometia
quan, amagant la mà rera l’esquena
l’únic desig que tenia
no era fer de dos cossos un,
allò que, obsessiu, perseguia
era ensorrar el meu, a l’únic son
etern, a l’oblit profund.


(seguint Carme, en contrast)

Com l'amor

Com el dia estima la claror del sol
així jo vull ser un,  amb tu

Com el riu batega  en l'aiguabarreig
així  et busca  el meu desig

Com  l'herba  desitja la pluja
així  t'estimo i et  rebo en mi

Com la brisa suau damunt  la pell
així  amanyagaré  el teu cos.

Google analytics

Llicència Creative Commons