(seguint a Carme)
El teu amor ja
descansa
els teus dits ja
no toquen la melodia,
so i cant units a
la distància.
Com quan érem
joves,
com quan ens
estimàvem.
Ara resta mut el
violí
les flors s’han
assecat,
el goig i l’alegria
d’una, s’han apagat.
La música que tu
posaves
a les belles
paraules d’amor
resta oblidada.
Han passat els dies,
els mesos i els
anys…
ni tu ets el que
eres
ni jo la d’abans.
En el racó de l’armari
queda el violí vell
sol i abandonat,
provant la
certesa
de la nostra realitat.
Amb el pas dels anys es poden acabar les belles paraules, però la música dels sentiments no ha de sortir necessàriament desafinada...potser ha baixat alguna octava!
ResponEliminaT'he seguit donant-li un tomb a la música.
ResponElimina:)
Mai res no és com abans, perquè la vida és canvi permanent...
ResponEliminaUn poema nostàlgic i molt bonic.