(Segueixo amb les paradoxes, zel i deo)
com el sol a la duna,
com fa al mar la lluna,
com els espectres al fum.
I si tu un dia vols,
seràs de nou el vent
per dur la meva existència
més enllà del temps.
A cavall del mots
o sent imatge al teu paisatge
aniré endavant,
al teu costat, mai i sempre.
Et segueixo Isabel
ResponElimina[seguiment extraoficial]
ResponEliminaSomnolència
Blanca atzabeja
Per aclarir-me els somnis
Mentre desperto
En una somnolència
Que acaba quan comença.
d.
Preciós, Isabel, molt dolç!
ResponEliminaOstres, Isabel, que fresc i que maco!
ResponElimina