diumenge, 17 de juliol de 2011

Més enllà...


(Segueixo amb les paradoxes, zel i deo)



M'emmirallo als teus ulls
com el sol a la duna,
com fa al mar la lluna,
com els espectres al fum.

I si tu un dia vols,
seràs de nou el vent
per dur la meva existència
més enllà del temps.

A cavall del mots
o sent imatge al teu paisatge
aniré endavant,
al teu costat, mai i sempre.


4 comentaris:

  1. [seguiment extraoficial]


    Somnolència

    Blanca atzabeja
    Per aclarir-me els somnis
    Mentre desperto
    En una somnolència
    Que acaba quan comença.



    d.

    ResponElimina
  2. Ostres, Isabel, que fresc i que maco!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons