divendres, 16 de juliol de 2010

Libèl·lules

[seguint zel]

L’equilibri era tan fràgil
Que el vol de les libèl·lules
Ha destruït les arestes
Que el sostenien dins meu.

Només queda la caiguda,
Després del desori relliscós
En l'amalgama de cordes,
Que són sogues per a l'enforcat.

I avui sóc jo, patibulària
Ànima, qui escolta la sentència,
Qui acata la condemna i desisteix.

Poques respostes per a abundants mots
I el vent se'ls enduu, sud enllà:
Quedarà la requesta pendent per sempre.



d.

2 comentaris:

  1. Ostres, el vers final...suggerent...

    ResponElimina
  2. Si féssim inventari, individual i col·lecitu de les requestes que ha quedat pendents per sempre... deo, crec que no cabrien al món... inventarem nous camins i noves paraules per descobrir individualment i tambñe col·lectivament.

    Com tots, un altre bon poema!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons