fregadís de cames
sota el color de la nit
la pell tan blanca
dintre la volta del temps
minuts bateguen
en la humitat de les pells
llavis festegen
dins l'estimball del plaer
tremolors neixen.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Bon tombant cap a l'amor més plaent, carme...jo es veu que necessito sensacions més...un peeling, potser?
ResponEliminaDesprés del peeling... poden venir altres sensacions, una cosa després de l'altra. :)
ResponEliminaPetonets, bonica!
Carme, sense endreçar els teus llençols, em proposo a rebregar-los un xic mes.
ResponEliminaEt prec la frase (amb permis)
Em sap greu Mon ens hem creuat mentre escrivíem...jo també li he robat els mateixos mots!
ResponEliminaCarme...jo anava a seguir, he agafat la màquina de fer fotos, he despenjat una fotografía que m'estimo molt i ara veig que...però vaja que us seguiré una mica a tots...Al Mon, a l'Elvira...
ResponEliminaEi! em semblen unes rebregades genials... cadacú a lka seva manera. Gràcies... ja venia de la Zel, unes paraules amb èxit!
ResponElimina[seguiment extraoficial]
ResponEliminaCrisàlide
A l'estimball dels teus llavis,
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.
Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.
El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.
I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.
d.
Apa, però no és el teu últim poema, sinó l'antepenúltim. Encara que l'últim no té etiquetes... ;)
ResponEliminad.