Existència que tant sols te sentit,
si tu ets en cada espurna de somni,
en cada esquitx d’onada,
en tot l’esplendor d’aquesta lluna
que em deixa sense ale.
Somio els teus ulls i els teus llavis,
escolto els teus infinits silencis,
la teva pell, en la meva pell
es fonen en un meandre
que flueix sense trobar-se.
Ben endins sento que el foc
del desig i l’enyorança,
m’estreny l’ànima fins al límit.
La lluna amb tot els seu esplendor
m’abraça amb la generositat
dels que saben del cert
que res més no queda.
però queden tantes i tantes coses, espurnes, esquitxos...
ResponEliminauna abraçada, anna!
Moltes, moltíssimes....
ResponEliminaPetonets Fanal i nanit.
res més no queda que unes belles paraules diria que d'un amor que falta per omplir la persona.
ResponEliminaI somnis on sí puguin trobar-se, la lluna hi vetlla, segur!
ResponEliminaQueda la teva meravellosa poesia... la preciostat del temps viscut.
ResponEliminaAl menys la llum de la nit t'acompanya. Anton.
ResponEliminaGràcies Anna, per venir fins a PI amb la teva poesia, el teu amor mi ta tava trendresa. Tot això ens queda.
ResponEliminaI molt més.... Estem fets de tot allò que ens queda i amb els anys que ja tenim, bufff si en queden de coses!!!
ResponEliminaPetonets A TOTS!!!!!