divendres, 18 de juliol de 2008

Resposta nº 34 - No és un poema. - Onatge


Sento fred a les espatlles.

La meva esquena és

un desert amb dreceres sense sol.

El meu cor és el camí

amb marges de viure.

Les meves mans tenen

la durícia de la carícia.

El meu pensament és un estel

a cavall de tots els vents.

Els meus llavis tenen

el tacte de la làpida...

No és un poema,

és un alè de vida.

Els meus peus cansats

de sabates amb cordons lligats.

Els meus ulls un llapis per dibuixar,

una brisa per acariciar,

fidels a la llum del sol

i somiadors als braços

de la lluna.

Resposta 33: Somiant sobre l'herba - josepmanel


No cal que et diga que camine enlloc
des que no torne del teu cos.
Vaig treure el cap pels teus ulls,
una tarda,
i deambule esglaiat tot el temps
per haver fregat el cel
amb la punta dels meus somnis.

M’he deixat caure
sobre els teus llavis,
breument,
i tinc la boca emmalaltida
pronunciant el teu nom,
en una dolorosa lletania
que apague tanta distància infinita...

Ara m’imagine sempre tombat
en el teu cabell,
jugant a ser nen que juga,
a soltar l’herba,
a saltar al cel...

Resposta 32: La teva pell -Laura-.


Es pensa i no s'entén:
tens pell de doble escrit,
que tan aviat m'encén
com em treu el neguit.

Si ens vaga de jugar
a menjar-nos tendreses
em guia, sang enllà,
amb fam i set esteses.

I en l'instant de cristall
que callen les tronades
és el millor mirall
del mar que no té onades,

perquè en repòs la mà
sobre el teu pit o esquena
la nit em vestirà
de son tranquil de nena.

És el delit novell
de començar una carta.
Quin misteri de pell!
Quin univers, tocar-te!

Resposta 31 - L'escalfor - Carme

I l'escalfor dels anys tendres
desada ben endins d'un calaix oblidat
va ser retrobada inesperadament
temps enllà, mentre les fulles es dauraven.
Res no havia mort
i els arbres encara resistien els embats del temps
i se sentien cruiximents de fulles
mentre els seus cossos
hi responien amb murmuris retrobats.


Google analytics

Llicència Creative Commons