Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
La boira sempre al final fa sortir al Sol del Amor.
ResponEliminaPreisament ara mateix acabem de publicar nosaltres també un poema sobre la boira...
Una Abraçada Roser.
Bon cap de setmana.
La boira, al final, sempre escampa.
EliminaAniré a veure el poema, gràssis!
Em diuen Paula. ;)
Aferradetes i molt bon dia!
L'honor d'estimar és massa gran perquè res ho cobrisca definitivament amb cap vel.
ResponEliminaNo hi ha vel que ho pugui confondre.
EliminaOn hi ha amor de veritat, la boira no arriba, s'esvaeix en un no res.
ResponEliminaUn poema preciós, Sa lluna!
L'amor només pot ser de veritat, si no és una altra cosa, no et sembla?. I quan ho és, res pot amb ell.
EliminaGràssis, nina!
Quan la boira s'esvaeix, l'amor torna a resplendir...
ResponEliminaPerquè l'amor sempre hi és.
EliminaBessets, Roser!
M'agraden aquests ocellics que s'estimen malgrat...la boira.
ResponEliminaCrec que el que els fa bells és justament l'amor.
EliminaL'amor gronxa aquests periquitos tan divertits.
ResponEliminaEncara que s'escampi la boira ells perduren.
El seu amor perdura, malgrat totes les boires del món.
EliminaVisc en terra de boira
Eliminai dins la lletada pantalla,
deix la vida a cada instant.
En la boira
m’he fet home
i en ella
m’he anat desgastant.
Sóc de viure el que veig
i veig de ben a prop,
que la boira ens envolta
i mai vol marxar.
Visc en terra de boira,
freda,
gebradora
i que et deix calat,
però mai ha pogut
que et deixi d’adorar.
Els petons de gebre,
les carícies de glaç,
però les mirades tendres,
amb escalfor per amar.
Visc en terra de boira,
però tenim el cor...
per estimar!
Preciós! Moltes gràssis!
Elimina