Fes-te present, amat,
que l'amiga ja beu dels teus mots,
i es deleix dels teus rínxols a les mans,
i et vol l'abraçada més llarga
i sentir el frec de la galta amb la galta,
mentre cerqueu, lentament, el bes.
El bes que només s'acaba
si pot tornar a començar.
Només així es pot deixar el bes. Si saps que n'hi haurà més.
ResponEliminaUna pausa...
EliminaI el racó del sofà, ja és a punt per acollir-los...
ResponEliminaquina sort que tenen, oi?
EliminaM'agrada això de que el petó s'acabi només si és per començar un altre, així ha de ser
ResponEliminaA vegades hi ha urgències... que no s'acaben mai.
EliminaA l'espera, l'amiga ja beu dels seus mots.
ResponEliminaPreciós!
Fa el que pot... Gràcies, bonica!
EliminaQuin desig de besades i més besades d'aquest amat encara absent!
ResponEliminaSí, l'amiga frisa...
EliminaNo n'hi ha prou amb les paraules, ni el record, ni el somni, és l'enyor el que s'ensenyoreja de nosaltres i com trobem a faltar la presència de l'amat.
ResponEliminaÉs l'enyor, sí, el que es fa present. Enyor havia estat el primer títol del poema, després el vaig canviar. ;)
Elimina