com la follia del cos
em feia exultar també l'esperit?
Com afavoríem l'amor
empetitint el seny i la prudència?
Llanguir en els instants absents,
mai no va ser prou.
Mai no va ser prou
per renunciar al miratge.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
No renunciarem mai...
ResponEliminaNo sabríem com fer-ho
Eliminam'agrada que l'enfolliment amorós empetitís el seny
ResponEliminaQue potser no passa sempre? ;)
Eliminacom en tota menja decor o d'esperit, mai és prou...anant pujant escalons...anton.
ResponEliminaSempre en volem més dels aliments de l'ànima...
EliminaSempre torna la set de l'amor
ResponEliminadel qui en beu amb fruïció.
Esperem que sigui així...
EliminaLlanguir d'amor en l'absėncia com aquest iris que es marceix de pressa, tot just acabat de collir. Quina imatge tan ben trobada!
ResponEliminaGràcies, Teresa!!!
EliminaEncara que la prudència ens ho digui, no hem de renunciar al miratge...
ResponEliminaI tant que no!!!
EliminaMentre hi ha l'amor no importa si és miratge o no, instants viscuts inesborrables.
ResponEliminaUna manera molt real i positiva de veure-ho... La millor, encara que no sempre fàcil.
Elimina