Encara ets tu,
carregada d'anys de vida,
segueixes el vol.
L'espill et mira,
mostrant-te el pas del temps,
solcat d'arrugues.
Reflex d'un passat,
mirant la lluna plena,
per què tremoles?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Molt bonic, Montse... moltes gràcies per afegir-t'hi. Bona pregunta la del final, me la faig a mi mateixa...
ResponEliminaI que belles que són les arrugues de la vellesa, quan són el reflex d'una vida viscuda en plenitud!
ResponEliminaLa vellesa no tant sols no amaga la bellesa, si no que la manifesta, en aquest cas, en belles paraules.
ResponEliminaCrec que cadascú és com és pel temps viscut, el temps que ha anat formant aquestes arrugues. (que ara moltes se les voles treure i dissimular, però hi són)
ResponElimina