Corre que fas tard
i el camí no s’eixamplava.
Tots amb pressa
amb neguit i amb delit
empenyien el ruc i el cavall
que portaven a la mollera.
El caminal es feia estret
i tot ocupat es sobreeixia.
Tot era pressa,pressa, pressa...!!!
Ell al cap amb crossa d’experiència
i a la ma la de lledoner fabricada
per donar al cos, en el pas, consistència
es plantà al voral
i que passi la turba excelsa...
A l’ombra de l’arbriu es dessuà
i amb seti de pedra al cul
de la pressa se’n lliurà
i arribà descansat a meta.
Per què còrrec i esgolar-se
si el premi ja n’és donat a la pressa ?
Per què et cal premi
si no tens pressa... ?
DE ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON .- T.E. – 7-12-14.
La saviesa de no saber no tenir pressa... potser només s'aprèn amb els anys.
ResponEliminaEl carro del temps sembla que ens estira, ens fa còrrer, ens estressa, ens... volem seguir sense pensar que tot arriba, tot té el seu moment. Ens embogim per ser els primers...i quan arribes el premi... preveus abans el que obtindràs...L'instint de propietat, de ser, de voler conquerir ens emborratxa i còrrem com nin darrere la pilota que també corre... Ara que no puc còrrer em dono compte que la PRESSA ens la fem nosaltres, no vol dir això no ser actiu... Anton.
ResponEliminaNo cal tenir pressa, que s'arriba igual al final del camí i es pot gaudir del paisatge...Abans deien: a poc a poc i bona lletra...
ResponElimina