La vida ha deturat el batec
la mar, immòbil, no entona el solfeig diari
silenciosa i reverent passa la gavina calma
sense alçar el vol, i el vent no dibuixa
sanefes capricioses sobre el perfil de l'arena.
A les serres i als camins el sol no desfà la neu
i el gessamí de la porta ha deixat de perfumar
el carrer, la matinada, les blancors...
ara calla, callen tots, calla tothom
tothom vigila
tots empresonem l'alè mentre esperem, delerosos
que l'amor, que ha oblidat el seu destí
es despulle del que és fútil, que emprenga la caminada
de bell nou, per sempre més
com una ofrena a la vida.
Oh, com cantarà la mar
i la serra
i la mirada.
Té moltes ressonàncies, aquest poema, em fa pensar en l'amor i la primavera, però també el país i la independència.
ResponEliminaEl silenci del teu paisatge i de la teva mirada és ple de sentiment.
ResponEliminaM'encanta, tot, però aquest final és una meravella...
ResponEliminaUn batec molt musical.
ResponEliminaEsperem que la vida torni a engegar el batec i que el gessamí torni a perfumar el carrer i si a més, hi ha una mirada que canta, acompanyant el mar i la serra, un luxe...
ResponEliminaUnes imatges molt boniques en aquest poema-
ResponEliminaun cant ple d'aromes d'esperança,
ResponEliminapreciós
em trec el barret
ResponElimina