allà on trenquen les ones
vaig trepitjant les sorres
i lentament s'esvaeix el meu trepig,
amb el reflux de l'aigua
retirant-se al no ser.
porto dins meu
empremtes similars,
ferro roent a dins del cor,
per no abaltir-se
amb el reflux del temps.
mans tèbies i besades
i pell contra la pell
i empremtes de somnis,
de quimeres,
d'afanys, de sentiments.
i d'elles he après i
segueixo aprenent,
i visc.
deixant el meu trepig
en les sorres calentes del camí
on lentament s'esvairan
quan el reflux de les onades
se'ls enduguin.
la relativitat de les semblances... les sofrim, les patim, les gloriem, les adorem... Anem lluny i tornem al a prop...Anton.
ResponEliminaLes onades s'ho van enduent tot... A vegades per sort...
ResponElimina