.jpg)
Vaig dir : atura’t...!!!
I l’arbriu interposà
ses armes netes
cobrint totes les escletxes.
Mans i mànegues a la
feina.
Ens hi jugàvem l’innocència
que mai havíem perdut.
Seriem conseqüents
i triomfaríem
La lluna i Orió ens miraven
complaguts
i fins els segles ens daven la raó de ser.
ANTON.- 26-10-14
Un poema orientatiu? L'aquarel·la és molt bona!
ResponEliminaTon, m'agraden els canvis verticals de tonalitats que li has infós.
Xavi,Intento aprendre, per gaudir, de tot això que les bones persones ens posen a ma als que no hem pogut desenrotllar les nostres inquietuds... Anton.
ResponEliminamolt belles les paraules i la pintura excel·lent acompanyant!!!
ResponEliminaLa lluna i l'Orió, sempre tenen raó... És bo que ens aompanyin. La teva aquarel·la, té un aire de misteri molt interessant.
ResponEliminaPotser el blau moradós li imprimeix aquest aspecte... Anton.
ResponEliminaLa innocència no l'hem de perdre mai i si la pintem amb colors, molt millor...
ResponEliminaAnton, com ja t'havia comentat en un altre lloc, bravo pel poema i per aquesta fantàstica aquarel·la.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Anton, m'has enlluernat amb la lluna i Orió...
ResponEliminaal miracle del pincell uneixes la bellesa del poema : bravo !!
ResponEliminaem quedo la innocència
I jo m'he quedat les escletxes... sense avisar ni res...
ResponElimina