Sota el sol
abassegador capcineja
la masia
endormiscada.
Un silenci
sonor travessa la plana,
trèmol sorollós d’aire sec d’estiu
sobre camps sembrats
de daurada
grana.
Tot sembla
somniar a l’hora solana
sembrant de
sospirs els racons del riu.
Quietud en
el aire. És la migdiada.
S’assossega
el món, s’assossega l’anima
sota el
sol salvatge d’un dia
d’estiu.
Ens sentim ben soleiats després de llegir el poema. Transmets molt bé les sensacions.
ResponEliminaAixí és la sensació de la migdiada de l'estiu, tal com tu la descrius en aquest poema.
ResponEliminaassossegats sota el sol llegint aquesta posia. molt bonica.
ResponEliminaassosegats meravellosa sensació
ResponEliminaTot sembla que dormi. Un borinot gosa travessar els camps.
ResponEliminaFita
És un bon, molt bon poema. He sentit la calor, el necessari son de la migdiada, la remor dels colors de l'estiu, la benaurança salvatge de l'assossec.
ResponEliminaPetó, Carme
Carme, aquest poema és de la Glòria ... aquest blog és un blog col·lectiu, encara que el vaig muntar jo i en sóc la propietària oficial...
EliminaGràcies per venir!!! Si vols participar m'envies una adreça i ja ho saps... endavant amb la poesia...
aplaudiments Glòria!
ResponEliminaUn sol salvatge d'un dia d'estiu, obliga a fer una bona migdiada...Sortirem a passejar al capvespre, quan bufa la marinada...
ResponEliminaMuy bueno ese sol salvaje. Hermosos versos. También me quedo por aquí..
ResponEliminaUn beso.
Gràcies altre vegada pels vostres comentaris. Estic contenta que us agradi aquest poema tan assolellat.
ResponEliminaEls versos de Vinyoli són ben inspiradors!