dijous, 22 de juliol del 2010

BOTES VELLES. seguint... / foto google imatge


22 – 7 – 10
Botes velles
De sola foradada,
Boca oberta de serp
Que en misteri badalla.
Pel barranc
Neden i botes i peus,
Xipolleig de paraula  baixa ,
Camí de mar de poca vela
Que en el rieral ofega
La tristesa d’un patir
Gana de trobar nou camí
On teu nom s’hi aplegui.
No em posis còdols als peus,
Posa’m ta conduïda gràcia
I en el mirall dels teus ulls
Que reverberi ma esperança.
Botes velles
En fan camí
I el peu de mirar-te
No es cansa.

5 comentaris:

  1. Unes botes velles que tenen molt que dir, que explicar i ja poc esperar... Ni ha que les llença a les deixalles per inservibles quan han set objecte de caminades... acompanyant. Trist final per un objecte que ens ha servit com un esclau. Anton.

    ResponElimina
  2. Un cant d'amor i desig de companyia, Antón!

    ResponElimina
  3. Crec que és com un homenatge a la feina ben feta, amb el cor... i amb un quadre de Van Gogh que sembla que si ell, quan el va pintar, hagués sabut que faries aquest poema, Anton :-)

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons