No sé si em caldriabarrejar sempre els mateixos mots.
Com si tingués,
només, els que hi ha en una baralla.
Sacsejo les paraules dins de les mans,
i provo d'endeçar-les.
No sé si em caldria
dir sempre els mateixos mots.
I provo si tinc més sort
en una altra jugada.
Però sempre em tornen a les mans
i sé que els repetiré un altre cop, encara.
Molt encertat!!
ResponEliminaAnem envoltant els mateixos mots una i una altre vegada, amb sentits similars o ben diferents... i això també és bonic :-))
potser... només potser, la sort esdevindrà si és possible dir-los...
ResponElimina:)
petons juganers!
Gràcies, Assumpta, és com un joc o millor dit és un joc. :)
ResponEliminaGatot, així m'ho prenc, tinc la sort de poder-los dir i fins i tot repetir. :)
Potser és una joia que tenim que amb uns poc mots poguem contruir tants pensaments i ns entenguem,
ResponEliminaAcepcions, co·locació,intenció...
fan que la varietat s'extremi.
Jo vsig provar de fer uns haikús que estan a Escorrialles, que totes les paraules emprades comencen amb la lletra Elle.Era dificultós, però amb bona voluntat s'entenia el pensament.
Crec que com més cultura tinguem més paraules per precisar i un bagatge més alt de vocabulari.Anton
M'ha agradat aquest poema, has sortit amb un altre motlle.
Els mots són finits i repetibles, en canvi, els sentiments i els desitjos són infinits i irrepetibles!
ResponEliminaAnton, és veritat que el llenguatge té màgia, a vegades.
ResponEliminaCèlia, gràcies, maca!
Amb el teu escrit trobo que dius el què de vegades puc sentir... i tu ho dius amb poesia i ordenadament i fent els teus dibuixos, com no, ets gran Carme :)
ResponElimina