dissabte, 1 de febrer de 2014

Quin déu habita el cor?


 Caspar David Friedrich



Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?

No la cançó perfecta sinó el crit

No la cançó perfecta sinó el crit,
no el crit  que desperta
no l'amor  infinit,
no el món somiat
no la flor més vermella.
Només la cançó
i el crit impotent
l'amor quotidià i
el món imperfecte.
Només la  flor, amb el seu color.

No la cançó perfecta





NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.


Construïm poemes  a partir  d'aquest poema de Joan Vinyoli,  com a inspiració:

En comptes d'utilitzar tots el mateix vers per a construir els nostres poemes, els utilitzarem un per un seguint l'ordre de les aportacions. La persona que comenci agafarà el primer vers, la següent el segon, i la tercera  el tercer... Si hi ha més persones que versos, tornem a començar pel primer i repetim la seqüència.  Podem anar participant fins que es pengi el següent poema de Vinyoli. D'aquí quinze dies.  Farem intervals quinzenals, aquest cop.

Cada quinzena serà  un joc poètic diferent:  llegiu les instruccions, si us plau.  ;)


Google analytics

Llicència Creative Commons