divendres, 16 de maig de 2014

Soleiada




Sota el sol abassegador capcineja
la masia endormiscada.
Un silenci sonor travessa la plana,
trèmol sorollós d’aire sec d’estiu
sobre camps sembrats de daurada
grana.

Tot sembla somniar a l’hora solana
sembrant de sospirs els racons del riu.
Quietud en el aire.  És la migdiada.
S’assossega el món, s’assossega l’anima
sota el sol  salvatge d’un dia
d’estiu.

11 comentaris:

  1. Ens sentim ben soleiats després de llegir el poema. Transmets molt bé les sensacions.

    ResponElimina
  2. Així és la sensació de la migdiada de l'estiu, tal com tu la descrius en aquest poema.

    ResponElimina
  3. assossegats sota el sol llegint aquesta posia. molt bonica.

    ResponElimina
  4. Tot sembla que dormi. Un borinot gosa travessar els camps.

    Fita

    ResponElimina
  5. És un bon, molt bon poema. He sentit la calor, el necessari son de la migdiada, la remor dels colors de l'estiu, la benaurança salvatge de l'assossec.
    Petó, Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, aquest poema és de la Glòria ... aquest blog és un blog col·lectiu, encara que el vaig muntar jo i en sóc la propietària oficial...

      Gràcies per venir!!! Si vols participar m'envies una adreça i ja ho saps... endavant amb la poesia...

      Elimina
  6. Un sol salvatge d'un dia d'estiu, obliga a fer una bona migdiada...Sortirem a passejar al capvespre, quan bufa la marinada...

    ResponElimina
  7. Muy bueno ese sol salvaje. Hermosos versos. También me quedo por aquí..

    Un beso.

    ResponElimina
  8. Gràcies altre vegada pels vostres comentaris. Estic contenta que us agradi aquest poema tan assolellat.
    Els versos de Vinyoli són ben inspiradors!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons