dilluns, 17 de març de 2014

RES




Quan feia, rica d’infància, a clar de nit,
volar la imaginació i somiava,
mars blaus i encalmats per al trajecte,
camins plaents per fer en companyia,
terres acollidores per descobrir;
no sentia llavors, anys han passat,
aquesta foscor, en la pobresa del meu present.

M’engoleixen onades en l’anar i venir d’un mar furiós,
aigua tèrbola de profunditats remogudes,
empasso glops amargs en l’intent d’emergir,
respiro aire que ja no m’oxigena.
Emprenc el tram feixuc  amb pas solitari,
d’un camí on tot és conegut i repetit. I cansa.
I miro enlaire, cau damunt meu la nit.

No queda res d’allò que somiava.

3 comentaris:

  1. Aquest camí conegut i trist i cansat, desconhorta... Entenc molt bé què vols dir i aquest poema transmet moltes emocions tristes, estic segura que cadascu les seves les troba en algun racó de poema per identificar-s'hi.

    ResponElimina
  2. ..."i miro enlaire, cau damunt meu la nit"

    Buscant sempre el costat positiu: demà serà un nou dia.

    Fita

    ResponElimina
  3. Hem de tornar a la il·lusió de la infantesa...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons