dimecres, 21 de novembre del 2012

En un núvol


(Seguint deomises)

Fosos en un bes
sense rés percebe,
no hi ha passat ni futur,
el món comença,
el món acaba, en ells dos.
 Amorós moment,
sentiment profund
que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.
ni platja, ni mar,
ni muntanya, ni plana.
Sol existeix aquell núvol suau
que envolta els seus cossos
i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]


    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry


El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga
Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,
Com una gàrgola amb moviments lents que no entén
Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga
Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda
Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén
La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell
Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,
Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,
Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.
I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.


d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència
 
 
 
Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.
 
 
Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois


Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer
on es trobà amb la Blancaneus
que l'havia deixada el Príncep Blau
‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,
per anar a donar un bes
a una princesa dormida,
cent anys ja hi portava
‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,
el Príncep, però, de sang blava,
cosa malaltissa, de tots era sabut
que un bull li faltava.
La Wendy i la Balncaneus
van decidir oblidar aquells carallots
que les deixaven per una quimera
i cercar la felicitat sense necessitat
de cap busca-raons, per més ric
i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)



Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds
dels carrers deserts, que han perdut la llum.
Recull  els petons, a terra caiguts.
Camina descalça, amb passes  de fum.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons