dissabte, 20 d’octubre de 2012

L'espill de llum

(seguint  Zel  i els comentaris  filosòfics  de tots)

El teu respir  l'aire  ressuscita.
Obro comportes  i deixo  anar el doll.
Petiteses  escampades, menystingudes...
I la germanor  que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita  i efímera  com tot.
Reflexionar  me'n canvia la mesura.
L'espill  de llum amic,  ens multiplica.


Renúncia (de deomises)

[seguint la zel
i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]


Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.

Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.

Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.

Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.



d.

resposta

Quan s’esllavissen les tendresses
deu ser, potser, que n’has donat tantes
que l’entorn n’és massa ple
que tu no saps d’estalvis, en això de donar
amor i companyies, i si que val
el saber-te a prop, quan tot és fosc
i sembla que s’ha perdut l’olor de germanor

Allà, al mur on s’estavellen les males rauxes
fa de bon trobar un espill de llum,
la teva


(seguint Carme)

No val la meva vida


No  val la meva  vida,
més  enllà  de petites  quotidianitats.
Més  enllà  del  tot està  bé,
més enllà  de la vida, 
malgrat  tot,  és  bonica.
S'estavellen  els invents màgics  
en murs  invisibles
i  s'esllavissen tendreses
barrancs  avall.
No val  la meva  vida.
O potser sí...  qui  sap...
però   aleshores
té un valor que no m'importa.

abandó

Un tresor en un mapa, una illa d’abandó
desterrats hi dormen sols
els somnis de companyia, en sóc ostatge
malgrat el meu desfici de perviure
no en guarden ni volen cap record,
ara és cert, no n'era digne
no val la meva vida, no és cap tresor...

(seguint Deo)



Distància (de deomises)

[seguint l'Elfreelang]


Una illa, un mapa, un tresor,
Que és el teu cos, i el meu cor
Llest per a l'abordatge
I per a l'aventura

De cercar enmig de la ruda
La resplendent flor muda
De la vainilla, l'ostatge
Que sóc volent-la segrestar.

Una illa, un mapa, un tresor,
Que és la teva pell, el record
Que ni la distància no atura.

I el mot pronunciat ajuda
A pensar en el demà,
Que en els teus ulls s'escuda.

Google analytics

Llicència Creative Commons