dissabte, 6 d’octubre del 2012

Altair


Sé que poc puc esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel
i malgrat tot sempre esguardo
-ulls ben badats-, el cel...


Bado els ulls, els esbatano,
finestres a l’univers
el meu cor i l’esperança
em guarden l’esperit despert
que sé que ha d’arribar el dia
que puguem dir –fora! via!-
i encetem sense recança
un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)



Cant d'enyorança



Voldria saber compondre’t
el més bonic cant del món
que, mot a mot, fos la baula
que m’enllacés al teu cor,
i forgés entre els teus somnis
joia eterna, mon amor.
 
Perduts en la nit, els greuges,
transmutats en pols d’estels,
seran perseides fugaces,
llàgrimes de Sant Llorenç.
 
Un estol de mil carícies
volaran pels teus cabells;
s’hi estaran fins a trenc d’alba
perquè tinguis sons molt bells.
 
Ni el mar, que s’abriva amb fúria
ni el vent, que entre valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon anhel.
 
Sé que poc cal esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel;
mes, si no puc retrobar-te
morir prest, que serà bell…!    
 
Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant


A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons