dilluns, 12 de novembre de 2012

Pregària (o Càrrega còmplice)(de deomises)

[seguint el romanço de la Carme Rosanas]


He corregut, forçat, per arribar a casa,
Però amb les ganes de restar immòbil
I romandre al teu jaç fins que l'alba
Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima
Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.
I les vísceres han grunyit, com si encara
Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,
Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,
Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,
Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.
Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.


d.

1 comentari:

  1. "A flor de parpres"... no coneixia aquesta expressió. M'agrada... encara que no serveixi per evitar el plor. A vegades també va bé plorar.

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons