divendres, 15 de juliol de 2011

ESQUITX




Donem les mans
les ompliré d'estrelles;
La lluna riu.


Amb la paraula mans de deomises

Còmplice eloqüència, de deomises

[intentant seguir amb senzillesa la Carme i l'Anton]


Tinc paraules
Per a la platja
I per als teus
Ulls d'innocència.

Si ballem, podràs
Escoltar-les
Amb l'eloqüència
De l'amor als llavis.

Compassos còmplices,
Síl·labes que saben
Acariciar un cos
Bell, tendre, gràcil.

Tinc mots eterns
Que ens albergaran.



d.

10.- PLOREM EN LA FOSCOR... de l'anton


15 – 7 – 11
 RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01
11.- Plorem en la foscor,
en la foscor de l’estima
com si fos un mot de pas.
Estimar ?
Estimar ho considerem cosa gran ?
Crec que és un conjunt de petiteses
que creixen a nostra vora.

És menut un gra de sorra
i s’enorgulleix si se’ns posa a l’ull.
Parem la ratera, petita,
i quan ens esclata als dits...!!
La ploma. Escrivim.
Quines paraules posem ?
Grandiloqüents  que molestin ?
Ratlletes insignificants... ?

I dins la petitesa
hem de ser curosos
per copsar la grandesa
de l’Estimar.

El ball del teclat


Cada  peu  duu el seu ritme
al nostre ball  del teclat.

Com en un canvi  de parelles
constantment  renovat,
enllacem i enllacem
cintures  de versos.
Ens  creuem  mirades  de mots còmplices
i giravoltem  poemes,  a ritme de vals.

Festegem atzars  a  contrapeu
i fem volar  somnis  tant lents
com el sentiment   d'un bolero.

Poc a poc,  si cal, i en cada melodia
retrobarem els mots  que ens  falten.





Mots que van de pas


Seguint deo, fanal, Elfree, Helena i més.





Gaudeix del bosc i de la mar,
dansa i avança
a bord de les paraules itinerants.
Amb veu i lletres,
articulant poemes,
formulant els sons
-aquests ginys en vol-
al ball del teclat.
Mots que van de pas.

Extasiats,
forçant atzars,
mobilitzant futurs,
regenerant calçats,
derrocant vells murs...


Cinètica, de deomises

[Maldestrament, de nou, intento seguir les passes de la fanalet]


Què et mou per malmetre el mur immòbil de la malastrugança?
Pas a pas, penetres en la llum possible, en el pont que porta
Al present i pots amb el plom que pesa en els teus peus -pedres
Al llarg del camí-, i el desig de llibertat és realitat i frisança.

Gaudeix del bosc i de la mar, respira la salabror que reconforta
L'ànima marina que tens dins teu, la fusta centenària dels cedres:
Aixeca't, Llàtzer anònim, empeny el teu cos endavant, dansa i avança.



d.

Calcem, si fa no fa, el mateix peu.



Calcem, si fa no fa, el mateix número.
Encalcem, a tot estirar, els mateixos somnis.
Damunt les rodes, 
amb les crosses,
o dempeus.
Cinètics, mobilitzant futurs.
Inquietes i inquiets per avançar.
La dansa ens mou rodes i soles. 

seguint l'elfreelang i l'helena

Google analytics

Llicència Creative Commons