dijous, 17 de febrer de 2011

Adreço l'esguard clandestí

( seguint la montse i fanal blau)
Adreço l'esguard, clandestí
envers passions vedades
Caço mots al vol , abraçada!

CLANDESTÍ



Amor clandestí,
passió de revolta.
Fruit desitjat.

Adreço l'esguard

Adreço l'esguard
enmig del brancatge.
Arriba la nit.

(seguint novesflors)

Crònica quotidiana


Has exhaurit el dia d’afers habituals
has rebut de la vida mirades quotidianes
i ara, a poqueta nit, jugues amb les paraules
amb l’horitzó al davant mentre decau l’atzur.
La lluna de febrer passeja entre bromalls
el ple serà demà si els núvols ho permeten
i tu, meravellada, li adreçaràs l’esguard
com si mai us haguésseu mirat, tu i la lluna
davant d’un cel atent, gros i reparador.
Res d’important, petita crònica d’un dia.

SABIA QUE T'APARTARIES... roda poètica febrer 11


17 – 2 – 11

Seguint la MONTSE
.....
Sabia que t’apartaries en la soledat
quan la distància posa passes i temps
i em deixaries en la solitud extrema
anhelant el teu coratjós consell veí.
El temps que trifulga llunyanies
inundaria les nits calmoses, incertes
i viuria en el record de somriures,
diferents dubtes que empenyen fracassos
on l’aventura de la nit veu la claror
de la lluna que passeja entre bromalls

havent dinat

avui, en aquesta hora
vaig al meu petit racó
-joia parlada per ara i pel futur-
els explicaré un conte
-no hem de matar tradicions-
el saber antic és la bruíxola
que, vestida de paraules de poble
trena cordes de somni
amaneix il·lusions de misteri
i ensenya a lluitar contra els dracs
-els propis i els foranis-
mentre espurnegen els ulls
dels qui ens seguiran...

.
(seguint un impuls provocat per la Montse)

NIT I DIA


Aquest desfici que inunda la nit,
parla des de la memòria,
que tot ho apropa.
On la tradició que lliga
i l'aventura que deslliga,
es miren en un garbuix de sentiments.
Poc a poc, la foscor s'allunya
i reneix el dia amb somriures i dubtes.

Pulcrament grafiades


En l'univers de fulgent esperança,
reneixen somriures i dubtes.
Pulcrament grafiades,
adesiara, un traç les esborrona
i ens cal, lentament, reescriure-les.

(seguint la maijo)

Pintem



Orbiten les paraules,
giren entorn un mateix eix,
mentre el temps
descabdella en lentitud el brollar de l’ànima
i poc a poc, implacable, entela les mirades.
Però les paraules
com sinuoses pinzellades
es confien a l’espai
i trepidants
inflamen l’univers de fulgent esperança.

Orbiten les paraules

(Seguint Deo, Zel, Laura, Carme, Elfry, Anton, Barbollaire, Montse, Cèlia, Rafel, L'home de tinta, Onatge,Jordi, Novesflors, Maijo...)


Orbiten les paraules,
orbiten a un lloc infinit,
són matèria independent
fluctuant entre poètics planetes
més enllà del món internaútic carmelí.

Esculpeixen rostres vívids
o escenes de passió,
cadenats de claus ignotes
i mosaics utòpics en munió.

Esculpeixen vols d'ocells,
vells combats i nafres a la carn.
Vides presents tot sabent que l'atzar
ens duu als fruits més dolços...

Fan grans escales al cel,
pinten llums noves als dies
i a les nits serenes foscors,
que el reguitzell de versos i mots
és la màgia sobirana d'aquest blog.




Google analytics

Llicència Creative Commons