dissabte, 9 de juliol de 2011

Ímpetu i carícia, de deomises

[intentant seguir la Carme Rosanas]


I el desig d'una profunditat sense guspires
Fa que lluiti per allò que ha de venir demà
Amb la força del terratrèmol i l'ímpetu infinit.

La flor no es marceix si se la cuida a diari.

I el plaer d'un despertar serè mentre em mires
Fa que em lligui al repòs i al descans, al llit
De roses mudes que t'han d'acollir i perfumar.

L'amor encén els llavis quan el cor esdevé gregari,
Quan la necessitat d'una carícia provoca el desvari.



d.

2 comentaris:

  1. et segueixo, deo... ara no sé si amb el terratrèmol o amb el llit de roses mudes...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons