dimarts, 8 de febrer de 2011

Quan el sol es despista



Mar argentada de boscos i planes,
relleu permanent, sord el soroll
de les ones calmes a caprici del vent...

Paisatge sever de serena rosada
que trafica imatges vers un nou univers
quan el sol es despista i la lluna s'amaga.

3 comentaris:

  1. La lluna s'amaga i jo provo de continuar aquest poema.

    ResponElimina
  2. [seguiment extraoficial]

    Constància

    En el paisatge
    Perdo les orenetes
    De la memòria,

    Obscures ales
    Que han de sobrevolar-me
    Perquè et recordi

    Amb la constància
    De qui sent l'agonia
    Massa a la vora.



    d.

    ResponElimina
  3. Quanta feina endarrerida per llegir... mentre el sol es despista i la feina també... aniré fent... :)

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons