dijous, 22 de juliol de 2010

via làctia


mira’m, amiga, germana,
-busca’m al cel-
tenim un camí pendent
camí de llum, desitjat, prenyat de vida
des d’aquest present, encara massa trist
duem dins la força del foc, el primer
aquell sorgit del no res, aparentment...
en dirien condemna? qui sap...
sabem que, eternament, la crida
de vida, de la llet càlida compartida
ens ha nuat en un destí infinit
-convergim a la via làctia-
:
(seguint la Carme)

Estrella doble

















Dues  estrelles  properes  
graviten 
una al voltant de l'altra.
En una dansa compassada
amb la música de l'univers:
una suite de violoncel
que les  acompanya sempre.

Estrella doble.
La seva llum és  única  i compartida.

A  vegades,  entre mirades  de llum
i besades  de  foc
se sent  el seu  riure.

ME'N VAIG

Se'n va i deixa de penyora les sabates,
aquestes soles gastades
i acabades com la vida
són l'essència del record
i dels carrers que han trepitjat.
Les guardo en un racó,
per vèncer aquesta soledat
i mantenir-te viu
sense poder besar-te.

AL TEU COSTAT

(Segueixo a la Isabel a partir de: ... al teu costat...)
Avui no hi ets.
Enyoro les migdiades al teu costat,
la teva tendresa infinita,
les teves paraules dolces,
el teu savoir faire immaculat.

Avui no hi ets.
La brisa entra igual per la finestra,
acaronant-me els pits i el ventre,
com quan jeies allà
i ho feies tu amb la teva mà destra.

El record no s’esborra,
però espero, somnio, desitjo
que no triguis a tornar
i que igual que les orenetes
pugui tornar jo al teu costat a reposar.

I embriagada del teu aroma,
encegada de plaer,
continuem aprenent-nos, a rebre i a donar,
a parlar sense paraules, a estimar-nos sense parar
i a poder estar sempre, sempre, al teu costat.

BOTES VELLES. seguint... / foto google imatge


22 – 7 – 10
Botes velles
De sola foradada,
Boca oberta de serp
Que en misteri badalla.
Pel barranc
Neden i botes i peus,
Xipolleig de paraula  baixa ,
Camí de mar de poca vela
Que en el rieral ofega
La tristesa d’un patir
Gana de trobar nou camí
On teu nom s’hi aplegui.
No em posis còdols als peus,
Posa’m ta conduïda gràcia
I en el mirall dels teus ulls
Que reverberi ma esperança.
Botes velles
En fan camí
I el peu de mirar-te
No es cansa.

A l'aixopluc

(segueixo deomises...)



Al teu costat respiro pluja
al teu costat em bressola el mar,
al teu costat sóc brisa i broma,
sóc vent assolellat,
soc lluna i fam,
solemne calma, interrogant.

M'obres camins al mig del fang,
em parles a cau del llac,
veus com et vaig ensumant...

T'imposo inici
i tu vas marxant,
em portes a llocs ben estranys
i jo, al damunt teu, vaig cavalcant.
Per selves verges,
per oceans,
per illes blanques
de corall,
pels sons sublims,
al teu costat,
per versos subtils,
al teu costat,
per la rima immensa,
al teu costat,
pels mots de vida,
al teu costat,
sortilegi i llum,
al teu costat,
poesia,
al teu costat.

A l'aixopluc, ara ja,
del poema acabat.

Superfície fructífera

[seguint l'alba islandesa]

Superfície fructífera
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.

I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.



d.

Botes velles, noves soles

(Agafant prestades les botes velles de la Zel)

M’he calçat les botes velles
i he caminat
pas a pas, sense mandra,
per sendes perdudes,
per camins oblidats,
buscant ,tal volta, la pols del temps,
els arbres de vius brots, de fulles verdes
i la claror del sol travessant-les...



M’he calçat les botes velles
i he sentit
Baix els meus peus, la terra,
bategant somnis,
marmolant misèries,
recordant mots dits per mil boques
que la fan, potser, més fèrtil
humitejant la superfície, omplint-la de vida
i convertint-la en fructífera llar...



noves petjades mesclades
amb les que fan de guia,
fent camí del camí caminat
per altres peus que es van calçar
amb aquestes botes velles
De soles pacients i noves,
que arrastren l’esperança
i saben que cada nou pas
acurta la distància per a arribar a casa.


Alba

camins de fang


m’he calçat les botes velles
dels camins perduts, i dels fangars
busco les teves petjades
els peus s’enfonsen i decideixo
deixar pes,
ara en el llot tan fresc frueixo del fang
gaudir de no dur res tot fent camí
i finalment, enllà, com un miratge,
el teu nom és escrit
a l’única pedra que trobo
surant a l’aiguamoll.
:
(seguint la Carme)

Google analytics

Llicència Creative Commons