diumenge, 18 de juliol de 2010

Insubmises

Insubmises,
en els  dies  i en les  nits,
en les passes
que fan  camí,
insubmises,
en els  amors,
en els riures  i somriures
insubmises
en músiques i melangies
en  silencis  i oblits.
Insubmises,  com ella,
amb  complicitats
quasi incomprensibles

Insubmisa

Insubmisa
com ho ha estat sempre,
ara li falta el cove.

Mentre esperem

Mentre  esperem la llibertat
sembrarem minúcies arreu,
perquè  creixin somriures,
insubmisament,  si cal.
Farem que cada mot
sigui ben nostre
i que no s'escapi cap al no res
el nostre  batec.
No renunciarem  a res del que ens pertany,
ja que cada  renúncia
es com un petit suicidi.
Mentre esperem la llibertat
amb l'alegria  de  fer  camí
prepararem la  nova  albada.

Minúcies

[seguint la montse]

Sobreviure per sempre,
Reinventar-se dia a dia,
I ser fidel als principis.

Collar a nosaltres la joia
De començar una nova alba
Amb minúcies per somriure.

Parlar i beure, gaudir de tot
Allò que ens ofereix la vida,
Mentre esperem la llibertat.



d.

ARBRE PERSISTENT

Aquest arbre d'arrels profundes,
sense elles no existiria,
té nom, es diu Catalunya.
País petit,
lloc de trobada,
univers de cultures diferents.
Tot aquest entramat de troncs i branques,
parlant la llengua de la terra,
el fa créixer i ser-hi per sempre,
per decidir el seu futur.

ARBRE CENTENARI ... seguint a la ZEL


18 – 7 – 10
Arbre centenari d’arrel profunda
has alletat plançons per un nou viure,
fa temps t’esporgaren d’orgulls
i et cotaren ramatge per empeltar-ne
una nova saba que no et fes lliure.
Quan el vent jolia de paraula plena
exclamant a crits ta digna identitat,
provaren de mil formes tapar-te la boca
retallant-te els llavis per fer-te mut.

No han parat ses arrels de fer-ne soca,
d’esboternar potents pollancs.
                                              Li han negat
l’aigua comprensiva d’estimança mare,
però de l’arrel puja incòlume voluntat.
Per més que facin mal a l’arbre vell
de tot ell ressuscita...
                                  Per més que el tallin
Més encoratgina.
                            I per dins seu exclama :
SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ
QUE AL MEU CEL ARRIBI. AMEN.

llum


Cadena i jou
s’aferren al seu coll,
insubmís
no deixarà la seva terra,
ni el tros de cel que albira...
valent
més s’estima perdre la sang a doll
que no pas la llibertat del pensament...
es sap lliure en la presó de d’altres pàtries
estreny el puny, mossega cec
la pell del seu cos calent

Enllà de les fosques baluernes
sap que té Orió, i el seu cinyell.
El pensament es fa desig, més tard present,
a la mà i al cor l’espasa de llum
que el manté lúcid.
:
(seguint deomises)

Google analytics

Llicència Creative Commons