divendres, 9 de juliol de 2010

Al bressol de la calma

Tot seguint deomises...



És humida la flaire,
blanquinós el cel,
sento que m'evaporo,
que s'esvaeix l'arrel.

Primer sóc tel,
després broma,
tot seguit grumoll espès
i de seguida, núvol d'estels.

Em rep l'univers,
que la nit és clara,
vaig per l'immens,
seré allà, al bressol de la calma...

6 comentaris:

  1. Hola t'he agafat prestat el bressol de la calma.
    Bonic poema

    ResponElimina
  2. seguiment extraoficial:

    Plàcida

    Sabré els noms del Crepuscle
    Mentre la nit no arriba,
    Perquè l'arrel encara
    Cerca enmig de la terra
    Un bri de l'esperança
    Que he perdut entre l'ombra.

    Callo per no dir massa
    Pensaments. Seré broma,
    Potser abastaré els núvols.
    Mentre no torni a perdre'ls,
    Tindré la calma plàcida
    D'aquell qui vol renéixer.

    Diré els noms del Crepuscle
    Quan la llum ompli el dia.


    d.

    ResponElimina
  3. He anat llegint i, aquest "em rep l'univers" l'he imaginat com submergir-se en una piscina d'estrelles... i m'ha agradat molt :-)

    ResponElimina
  4. És molt bonic! La piscina d'estrelles de l'Assumpta pot ser ben bé aquest bressol de la calma!

    ResponElimina
  5. Assumpta, és aquella sensació de ser part de la natura...
    Carme, sort que aquí podem dir coses com aquestes!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons