És humida la flaire,
blanquinós el cel,
sento que m'evaporo,
que s'esvaeix l'arrel.
Primer sóc tel,
després broma,
tot seguit grumoll espès
i de seguida, núvol d'estels.
Em rep l'univers,
que la nit és clara,
vaig per l'immens,
seré allà, al bressol de la calma...
Hola t'he agafat prestat el bressol de la calma.
ResponEliminaBonic poema
seguiment extraoficial:
ResponEliminaPlàcida
Sabré els noms del Crepuscle
Mentre la nit no arriba,
Perquè l'arrel encara
Cerca enmig de la terra
Un bri de l'esperança
Que he perdut entre l'ombra.
Callo per no dir massa
Pensaments. Seré broma,
Potser abastaré els núvols.
Mentre no torni a perdre'ls,
Tindré la calma plàcida
D'aquell qui vol renéixer.
Diré els noms del Crepuscle
Quan la llum ompli el dia.
d.
Mon, gràcies!
ResponEliminadeomises, tu no pares...
He anat llegint i, aquest "em rep l'univers" l'he imaginat com submergir-se en una piscina d'estrelles... i m'ha agradat molt :-)
ResponEliminaÉs molt bonic! La piscina d'estrelles de l'Assumpta pot ser ben bé aquest bressol de la calma!
ResponEliminaAssumpta, és aquella sensació de ser part de la natura...
ResponEliminaCarme, sort que aquí podem dir coses com aquestes!