A mossén Ramon li feia poca gràcia entrar en la botiga del xinesos de dia i a sotana descoberta, però una urgència és una urgència i la por espenta el valor. Encara tenia un boirós record de com havia arribat a tindre una cita amb una dona de bandera, una verge sense pecat, i un rodamon malcregut i lletraferit, només recordava el barral d'orujo i l'espera entre la missa de les 6 i el rosari de les 8 de la vesprada.
El soroll escandalós de la imatge de la Immaculada feta a mil miquetes, les cames espectaculars d'aquella dona tan jove i captivadora vistes des del terra, la decisió d'aquella ànima ferma en adreçar-se directament cap a la pila del baptisme, i la frase que li deia sa iaio assegut davant del casino Déu dona pa a qui no té dents, tot se li barrejava entre el record i l'olor de la dona.
La periodista radiofònica conductora del programa Fer-la petar, no era conscient de l'efecte que la seua presència havia produït en aquell mossén acabat d'arribar a la parròquia, però en veure'l per terra intentant recomposar la Mare de Déu escampada i enganxant-se amb la casulla i l'estola va comprendre que era l'home que buscava. La seua vellutada i càlida veu va acabar de vencer la resistència del mossén i el seu perfum de taronja amarga i ambre, va aconseguir la cita per a l'endemà.
El rector havia promés la Txell que l'acompanyaria a buscar Jeroni, el rodamon lletraferit que coneixia els secrets de la ciutat i que, segons paraules de la periodista, aconseguiria que la seua vida canviara. No sospitava la dolça i inconscient criatura que la vida de totes i tots ja havia canviat. Per a mossén el perfum de la dona, que envaí la seua intimitat i l'aire enrarit de la parròquia, era la seua nova vida. De la seua pituitària desaparegueren els ciris i l'olor de les beates, i s'hi instal•là un nou aire fresc i apassionat que estava a punt de convertir-se en vendaval.
Mentre esperava que la dona acudira a la cita i pensava i recordava, veié la botiga i se'n recordà de la imatge trencada, per pagar el pecat entrà mig d'amagat i s'emportà la primera figura que trobà de la Mare de Déu trencada.
-I hòstia si pesa la Immaculada!--va exclamar un moment abans de veure el rodamón assegut al banc.
L'endemà de la cita al parc la Immaculada, concebida sens màcula, però fabricada en xina i amb uns colors espectaculars i vibrants reposava en la seua nova llar. Isabel, la dona que feia més de vint anys que s'ocupava de la parròquia i de mantindre l'ordre en la sagristia fixà la seua escrutadora mirada en el mantell blau de la nova verge i no es va poder resistir a mirar-la de més a prop. La investigació d'Isabel, que escarbà la nova figura de dalt a baix, va acabar en descobrir un plàstic plenet d'unes pastilletes menudes amb una forta olor a menta, com els Sminths va ser el seu últim pensament. En terra tornava a estar la Immaculada en mil trossets, les pastilletes de menta i el cadàver d'Isabel, amb el mateix somriure que li van veure el dia que va morir sa mare.
Rosa Roig
http://vidapervida.blogspot.com
No tinc paraules! Hauré d'anar al xino a comprar pastilles...
ResponEliminaL'enhorabona!
Vicenç.
Caram...flipo (sense pastilles) com s'engresca la cosa!!!
ResponEliminampolt bo es que moseens i basar xinesos son ..
ResponEliminaCollons, que diria el mossèn! Aquí hi ha nivellasso. Vaig a veure què diu en Jeroni.
ResponEliminaEsteu segurs que Isabel és morta?
ResponEliminaVidapervida, és el que hem llegit, cadàver, no?
ResponEliminaAra, segurs, segurs, no n'estem, no, sobretot des que ens has fet la pregunta :)
Jo ho dono per fet que és morta... O no?
ResponEliminaUn cadàver no és cadàver fins que ho certifica un forense, i ni així! A mi el que realment em preocupa és perquè Isabel somriu, com el dia que va morir sa mare.
ResponEliminaJo aposto perquè està morta. En Jaume ja té un bon client per comprar imatges de sants!
ResponElimina