dissabte, 6 de juny de 2009

La por ha marxat d'en Cesc


Terra humida, somnis foscos esborrats,

valdre o valdre era la qüestió, qüestió d'honor, sacrifici i serenitat.

Quan les pors queden dins el pou inundat de dubtes arrossegats,

s'esgatimen les gotes de la pluja, ronden les boires i els trons deixen anar l'últim so.

Somriure compartit, gespa brillant a trenc d'alba, la por ha marxat...

Paraula amiga, per Anton


Ja no és l'aixeta oberta,
és el rieral que anega
els conreus oblidats.
Temps perduts que no tornen,
temps perduts segrestats,
temps perduts que fan mella
per oblidar.
La por em perseguia,
la por em deia tu no vals,
i la paraula amiga
que en el fons tenia
possà la barrera...
Barrà el pas.
Ara gaudeixo
per que he oblidat
el malson que tenia
ja no tonarà.

Oblit necessari, per Assumpta



L’oblit s’ha fet necessari i el cap demana raons.
Què n’he fet del temps perdut que creia que controlava?
On ha anat cada minut que no tinc a les butxaques?
Hores fetes a bocins,
instants desapareguts.
Aigua que llisca entre els dits...
Rellotge de sorra trencat...

I enmig de tot hi ha una veu que tinc guardada fa anys.
Enmig? A principi?
No és l’origen dels paranys... barreja, confusió, malson
Causa?

Veu amiga del record, acabo de veure clar,
Que sóc jo qui té l’error... ara ja puc oblidar!!


Preguntes del Josepmanel



Quin xiquet em va omplir les mans
amb la difícil grafia del destí?


Algú pot veure els desitjos
que em pugen per l’esquena?

Què falla en la memòria de la sang
quan es vessa més enllà dels seus camins?

Qui guarda els records de la infantesa?
On paren amuntegats?

Quant de dolor hi ha
en una queixa reprimida?

On va la vida
quan jo li done l'esquena?

No és una crueltat inútil
que la veu de la guitarra
siga a la punta dels meus dits?

On és l'equilibri entre el breu amor
i el llarg i innecessari oblit?

Res més no queda. De l'Anna


Existència que tant sols te sentit,

si tu ets en cada espurna de somni,

en cada esquitx d’onada,

en tot l’esplendor d’aquesta lluna

que em deixa sense ale.


Somio els teus ulls i els teus llavis,

escolto els teus infinits silencis,

la teva pell, en la meva pell

es fonen en un meandre

que flueix sense trobar-se.


Ben endins sento que el foc

del desig i l’enyorança,

m’estreny l’ànima fins al límit.


La lluna amb tot els seu esplendor

m’abraça amb la generositat

dels que saben del cert

que res més no queda.


Google analytics

Llicència Creative Commons