Plorar l'enyor del bes
sota la pluja d'abril,
que ens feia viure
l'instant infinit.
Plorar el desig d'amor
sota la lluna plena,
que ens feia sentir
un futur il·limitat.
Plorar aquest amor fos
mirant el cel plujós,
que carregat de vida
m'eixuga les llàgrimes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
que la pluja plogui i eixugui les llàgrimes
ResponEliminaPlorar sota la pluja sempre va bé, perquè les llàgrimes es confonen amb les gotes que van caient...
ResponEliminaA vegades plorar consola... En aquest teu poema se sent ben bé així...
ResponEliminaPodríem dir que plorar els mals escampa, almenys per una estoneta.
ResponElimina