Respongué, l'amiga:
si és cert que l'amor perdura,
si és cert que ens encèn la llum al cor.
Aleshores,
retrobem els mots de l'ànima.
I creixerà de nou en mi la teva mirada
i creixerà de nou en mi el teu desig.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quina complicitat més bella!
ResponEliminaCrec que la veritable complicitat és una de les millors coses de la vida.
EliminaUn retrobament. Com una oració sense prec.
ResponEliminaSense prec... Amb l'obertura d'esperit que sigui només si ha de ser.
EliminaAi, aquestes preguntes en condicional... Esperem que sí, que sigui cert; el poema és massa bonic perquè corri el perill de no fer-se realitat...
ResponEliminaLlegia l altre dia que escriure les coses com volem que siguin, ajuda a fer-les realitat... He, he, he, per escriure que no quedi...
EliminaComplicitat amiga i poètica
ResponEliminaQue no se'ns perdi mai...
EliminaSi l'amor perdura, les paraules brillaran amb aquesta llum i no podrà apartar la mirada...
ResponEliminaI tant que sí...
EliminaSi l'amor perdura, ja n'hi ha prou. "La vie n'a d'importance", cantava Gilbert Bécaud.
ResponEliminaDoncs, sí! Sovint ja n'hi ha prou...
EliminaAmb amor i llum al cor, encendràs mirades i faràs créixer el desig. Tens paraules a flor d'ànima.
ResponEliminaOi tant! Per mots no quedarem.
Per mots no quedarem... M'has fet somriure, m'agrada l'expressió. Gràcies!!
Elimina